Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.
Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida no ens calia
i res no ens robava el son...
Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa,
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.
I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els nanos collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.
*Letra de Joan Manuel Serrat. Feliz Sant Joan a todos.
Igualmente.
En Coruña se va a liar parda!
Bona revetlla per a tú també.
Esta noche olerá a petardos y a hogueras en la playa. Y esta canción es todo esto y los recuerdos. Sé feliz.
Pablo, Eva, ya estoy de vuelta verbenera. Espero que lo hayáis pasado tan bien como yo.
Aunque deberé pedir explicaciones a mi amigo Toni para que me diga qué me puso en el último cubata. Yo creo que era de Eurosuper 95 :)